El terme Jondo Casero l'utilitza Vicente Escudero en el seu llibre “El meu ball” de manera despectiva per a parlar dels balls “nois”, és a dir, els balls que no són suficient, que són poc sobris, poc seriosos, poc purs. En aquest cas vull apropiar-me d'aquest terme i donar-li la volta, posar en valor el que s'escapa a la puresa, que gràcies al seu no hermetisme deixa entrar uns altres temps i llocs, actualitzant la identitat del tradicional. L'Escudero previ a aquesta reconversió antiflamenquista i projondista, en el Paris i Nova York dels anys 20, crea un ball a partir del so de motors, del colpejar de dues pedres, del baluern d'una pila de cadires en caure o fins i tot balla el silenci 20 anys abans que ho fes Cunningham i Cage. I així, posa en evidència, que en el flamenc es barregen avantguarda i tradició, que el flamenc viu en una doble temporalitat en la qual l'origen (com en gairebé tot el que reivindica o tracta la identitat) s'inventa o reinventa constantment per a aconseguir resistir als vaivens geopolítics; el mateix es reivindica que ve amb els gitanos de l'Índia una vegada es perden les colònies americanes, que posa la seva mirada en els moriscos amb les guerres del Marroc, etc. És en aquesta doble temporalitat, en aquests mecanismes de construcció ficticis entre el tradicional i el nou, és on vull treballar, fabricar el meu jondo casolà, fent conviure el flamenc amb el contemporani. D'una banda el folklore d'un grup humà assentat en un territori concret, i per un altre el que podria ser el folklore de la postmodernitat, i aquí practicar i fer conviure tots dos vocabularis de moviment, els arxius musicals de cadascun, compartir el context de cada món, entès com a dramatúrgia, com a ritu i festa, relacionar totes dues estètiques que sostenen o no la necessitat d'un argument. Del tablao al teatre, de la disc a la cova, del gremi a l'afició, de la professionalització a la festa improvisada, fer conviure aquestes maneres.